Museu

A partir dels anys setanta, i de manera gradual, sense grans estridències, el valor estètic i sociològic de l’obra mateixa va anar deixant pas al valor del continent i d’aquells que n’afavorien el coneixement i la circulació. D’aquesta manera, es va exaltar el museu, la seva presència física – l’arquitectura- com el valor determinant de la institució. I els marxants, galeristes, crítics i teòrics, com també els col·leccionistes, començaven a tenir un pes indispensable i determinant davant l’obra. El que vull dir és que un artista toca la glòria si és presentat per un crític o teòric de reputació, si exposa habitualment en una de les poques galeries de reconeixement radical, si és seleccionat per un determinat organitzador d’algun dels esdeveniments artístics, que aplega el clan internacional de refinades sensibilitats; un artista toca la glòria quan les seves obres entren en aquelles col·leccions que les refinades sensibilitats, a remolc d’un poder econòmic exhibit amb ostentació, consideren un dels extrems de l’elegància estètic o social.

interior2
Entrada museu

L’expansió i l’establiment insultant d’aquests valors, lentament, inexorablement, va fer que l’interès pel col·leccionista arribés a un dels seus moments més càlids de la història. Hem passat per èpoques tan poc prolífiques, que els mateixos teòrics van llançar els col·leccionistes a un cim alt i gloriós: se’ls va atorgar un valor decisiu, sense matisar el complex socioeconòmic que els envolta.

Aquest valor decisiu es va veure correspost pels crítics i els teòrics, que van organitzar exposicions i més exposicions , en l’enunciat de les quals es podia llegir:”......de la col·lecció....”. Eren gravats, muntatges, art minimalista, art......d’un o altre col·leccionista. En realitat, això constituïa una fórmula perfecta: es facilitava la feina al teòric, es reforçava la inversió del col·leccionista i se n’estimulava la libido d’altres. Deliciosos anys vuitanta! Cada vegada es parlava menys de l’obra d’art, cada vegada es parlava més de tota l’estructura que l’empeny i l’envolta. D’aquesta manera es va aconseguir de donar una empenta substancial a tot l’àmbit de la plàstica. I amb aquest reconeixement que es va donar als col·leccionistes es va activar una nova manera de mecenatge. Sens dubte, es va promoure l’ostentació, però es va fomentar l’apropament a l’obra artística. Potser abans mai s’havia constituït una legió igual de buscadors i compradors de béns culturals. Mai, com en aquest moment, havia existit un col·leccionisme tan definit. Enrique Lafuente Ferrari ens recordava, en un assaig sobre "La pintura y el coleccionismo moderno", aquesta sentència d’Ortega i Gasset:” L’home és l’únic animal per al qual només és necessari allò que és superflu”. I en aquesta sentència se sosté gran part de l’activitat de l’home com a home –gairebé tot és superflu- alhora que es constitueix en el fonament de la passió del col·leccionista. “L’art –afegia Lafuente- és l’exemple màxim d’aquesta superfluïtat i, per tant, és un cas límit de tot allò que és humà”. És per això que la passió del col·leccionisme va néixer segurament amb els primers homes i la documentem en les primeres civilitzacions, tot i que és cert que determinades èpoques i determinats països han afavorit l’eclosió dels col·leccionistes.







FUNDACIÓN FRAN DAUREL
interior
_MG_9930
sala 1

Són nombrosos els assajos que ho fan evident, alhora que entren en llargues disquisicions sociològiques. En realitat, el col·leccionista té una peculiar manera d’entendre i d’interpretar el seu entorn. J. Miguel Morán i Fernando Checa van iniciar així el seu llibre El coleccionismo en España: “ Els estranys mecanismes mentals pels quals una persona pugui sentir la necessitat imperiosa d’acaparar, i fins i tot d’atresorar, tot tipus d’objectes de tal manera que el seu conjunt esdevingui una vertadera imatge del món i es constitueixin en reconegut microcosmos, és el tema...” És, d’entrada, un bon apropament al col·leccionista i a la col·lecció. Jo no he tingut l’oportunitat de llegir – si és que existeix- un estudi psicològic sobre el col·leccionista. Jo, potser, no diria que són estranys mecanismes mentals, els que té; em limitaria a dir que són peculiars, com també és peculiar tot allò que mou la passió. Aquesta passió es pot establir en impulsos espirituals i materials. Existeixen col·leccionistes per als quals són més importants els valors estètics i n’hi ha per a qui ho són aspectes econòmics i socials –el prestigi, el reconeixement. I complaença de l’ego: gaudir d’uns objectes que ningú més posseeix . Però ens referim als mòbils personals que sostenen la passió del col·leccionista. Mòbils, tots ells, acceptables. No som capaços de sentir aquells sentiments i sensacions que té el col·leccionista davant la seva col·lecció, davant la incorporació d’una nova obra al seu conjunt.

_MG_9917
sala 2

No som capaços de sentir de la mateixa manera o semblant, davant l’obra que el col·leccionista posseeix. El seu sentiment és únic. I aquest gaudi especial el trobem de la mateixa manera en el col·leccionista d’estat com en el col·leccionista privat: Napoleó, requisant obres d’art en tots els països d’Europa i Egipte per constituir el gran Louvre, tenia emocions paral·leles a les del col·leccionista que busca en petites galeries, que dubta a l’hora de comprar, que discuteix els preus. Tots dos amplien, cadascun a la seva manera, la col·lecció que configuren; tots dos gaudeixen de la sensació d’ampliar el conjunt i de descobrir peces puntuals. Arribats a aquest punt, connectem novament amb Morán-Checa: no tan sols en el fet de la necessitat imperiosa que el col·leccionista sent d’atresorar, sinó en el fet que el conjunt va reunint sigui una veritable imatge del món i es constitueixi en un perfecte microcosmos. Aquí ens trobem en un punt cabdal, essencial, del fervor del col·leccionista: no es tracta de tenir el major nombre d’obres d’art sinó de perfilar una visió concreta d’un espai determinat. I és aleshores quan el col·leccionista deixa de ser un simple recopilador per convertir-se en un autèntic creador. I és aleshores quan el que és materialment superflu esdevé espiritualment necessari. No importa quina sigui la motivació que ha portat una persona a convertir-se en col·leccionista: es pot trobar –ja ho hem vist- en impulsos espirituals, estètics i materials, socials i econòmics. Sigui quina sigui aquesta motivació fa que el col·leccionista pugui arribar a ser un veritable creador. El col·leccionista cerca, selecciona, escull, refusa: de mica en mica tanca, amb noves peces, un trencaclosques que no té una pauta prèvia sinó que són el temps i la intuïció els que van constituint l’obra. És en el fet de crear un món, una teoria, una sensibilització on el col·leccionista troba la seva veritable passió i la seva raó de ser. Sigui quin sigui el nivell socioeconòmic del col·leccionista, sempre es troba davant d’un condicionant: el valor de l’obra, el valor material. El preu és un condicionant que, en ocasions, impedeix, àdhuc als col·leccionistes més adinerats, d’obtenir una obra. El preu li provoca renúncies, li origina dubtes, li estableix límits, cosa que significa que el preu no és tan sols una frontera que impedeix la compra d’una nova peça per a la col·lecció sinó que esdevé en el motor que pot orientar una col·lecció cap a un vessant concret

Sala 3
sala 3
Se n’ha parlat molt, de l’especulació a l’art; fins i tot, s’hi ha practicat en excés. Però l’especulació no té res a veure amb els col·leccionistes, que segueixen la seva passió, sinó que té a veure amb els arribistes, els quals es poden trobar en tots els àmbits de l’activitat, inclosa la cultural. El col·leccionista, doncs, deixa de ser un simple recopilador per convertir-se en un autèntic creador. Però recordem que Jean Baudrillard a Por una crítica de la economía del signo ja afirmava que: “es col·lecciona sempre el propi jo”. O sigui, que el col·leccionista no tan sols escull les obres pels temes, pel color, per l’estètica, sinó que els valors extraartístics es reflecteixen en la col·lecció: aquella obra que s’ha rebutjat pel preu, aquella que s’ha adquirit per passar al davant a un altre comprador....En l’estudi psicològic o sobre el col·leccionista podríem trobar les causes que el porten a col·leccionar, les justificacions, però alhora veuríem com la seva personalitat condiciona la col·lecció i com s’hi reflecteix. Germano Celant, aquí, ens recorda el que en més d’una ocasió ha repetit Panza di Biurno, un dels grans col·leccionistes actuals: “ Tinc la convicció que la meva col·lecció és una continuació del meu pensament, concreció de la meva concepció de la vida.
FUNDACIÓN FRAN DAUREL 2
sala 4
Selecciono els meus artistes quan noto en les seves obres un certa coincidència amb la meva manera de jutjar la vida”. D’una manera o altra, qualsevol col·leccionista podria fer una afirmació semblant. Quan es parla de coherència en una col·lecció, jutgem el conjunt d’obres de manera inversa: la trobem coherent respecte als esquemes previs que tenim de la coherència: el seu desenvolupament lineal, que no presenti ni talls ni vicissituds. Però, en realitat, una col·lecció ofereix un altre tipus de coherència: el reflex de la personalitat del col·leccionista. El col·leccionista no ha de desenvolupar– no en té la necessitat- cap mena de teoria, cap classe magistral, cap recorregut històric – no té per què tenir la nostra coherència-; el rigor és que s’allunyi d’aquests esquemes i es reflecteixin en la col·lecció les seves fílies i les seves fòbies, les seves debilitats, els seus enamoraments i els seus divorcis. Aquesta subjectivitat ens porta a un altre matís d’aquest discurs: allò que és públic i el que és privat respecte a una col·lecció. Un dels retrets freqüents que es fan als col·leccionistes privats – arran dels retrets de l’esquerra socialista-marxista és la seva exclusivitat, el seu allunyament de la ciutadania, el seu gaudi estètic en solitari de les seves col·leccions i possessions. Però aquests retrets es mostren cada vegada més inadequats. En primer lloc, perquè cal tenir present que totes les col·leccions públiques, tots els grans museus del món, van tenir el seu origen privat – freqüentment en les col·leccions de les monarquies i de la noblesa. En segon lloc, perquè en el sistema capitalista actual les regles del joc porten cap a la conversió pública de les col·leccions privades –drets successors, donacions... . En tercer lloc, perquè bona de les col·leccions àmplies i nombroses en obres es presenten al públic en fundacions pròpies o en apartats especials cedits pels museus. Així, doncs, la frontera entre allò que és públic del que és privat és cada vegada menys definible, en aquest aspecte.

1.-15.12.10
sala polivalent

Ara Francisco Daurella fa aquesta pas i converteix el que és privat en públic. I continua amb una llarga tradició de col·leccionistes que han creat o ampliat museus. Catalunya no ha pogut partir de col·leccions reals ni de la noblesa per establir el seu patrimoni plàstic: ha hagut de fer un gran esforç, tardà, a fi de recuperar el seu llegat artístic: un esforç fet pels particulars i per les entitats locals. Dos exemples ho il·lustren: l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya- popularment conegut per museu d’art romànic - ha perviscut gràcies al suport de l’ajuntament barceloní; el Museu Marès existeix gràcies a la donació dels seus col·leccionistes del polifacètic Federic Marès. A Espanya, en els últims trenta anys, s’han creat nombroses col·leccions: contraposades a les institucions de Madrid –grans empreses, entitats bancàries i públiques- les col·leccions catalanes sorgeixen, bàsicament, de personatges del món industrial, amb gran idealisme i sensibilitat. Viuen l’art com un territori propi i hi estableixen un diàleg de complicitats i tensions. Viuen l’art com una pertinença íntima. Francisco Daurella és un d’aquests personatges. Al llarg dels últims anys ha creat aquesta àmplia col·lecció centrada en l’art català. Entre viatges i ciutats de l’ampli món, sembla com si l’art li donés la seva identitat, el fes retrobar-se amb les seves arrels. Són pocs els artistes que el col·leccionista no es trobaria pel carrer: Picasso, Miró, Dalí, Saura, Viola, Ponç, Navascues, Mompó.... Els clàssics. Però ells – si exceptuem el gran conjunt de ceràmiques de Picasso- no configuren la col·lecció. El col·leccionista ha optat pels artistes vius, de qui llegeix informació quotidianament, de les seves exposicions, de les seves ventures i dubtes. En aquesta col·lecció s’aprecia una fort passió per tot allò que és proper, immediat, alhora que una aposta de futur. Malgrat que el futur no preocupi el col·leccionista, conscient d’un present immers en el plaer i el gaudi de les formes.

_Francesc Miralles._

Com Arribar?

FUNDACIÓ FRAN DAUREL
POBLE ESPANYOL DE BARCELONA. (Montjuïc)
Av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 13
08038 BARCELONA
Tel. 93-4234172
Obert els dilluns de 10:00 a 18:30 i de dimarts a divendres de 10:00 a 19:00 h.
Tancat els dies 25 i 26 de desembre i l'1 de gener.
torres ok
mapa_daurel